diumenge, 4 d’octubre del 2009

Dreta llei, encara som República

Hem de tenir present una cosa important respecte al nostre sistema polític. Avui, que tothom s'omple la boca de democràcia i d'imperi de la llei per denostar referèndums independentistes i per il·legalitzar partits molestos, cal considerar la naturalesa de l'actual monarquia parlamentaria espanyola.
És cert que aquest règim actual prové de la reforma del sistema franquista impulsada l'any 1976, i culminada amb la constitució de 1978, de quina legitimitat dubtem, com queda escrit un un altre article d'aquest bloc. És cert també que el franquisme MAI no va constituir un estat de dret, ans al contrari, havia acabat per les armes amb l'estat de dret i democràtic precedent: la Segona República espanyola. Solament el poble espanyol podia restablir la legitimitat de l'Estat, i triar-ne la forma i estructura. Però no es va permetre que s'instal·lés un debat sobre monarquia i república, es va fer votar la gent el 15-J del 77 i aquelles corts es van autoproclamar constituents, de forma arbitrària. Els franquistes d'UCD, AP, i els oportunistes del PSOE, PCE-PSUC i CiU van donar per bona l'herència de Franco i el monarca imposat per aquest. Aquella Transició que alguns titllen de modèlica no va ser més que una transacció de poder, un repartiment de cromos on el poble quedava convenientment marginat i l'opció republicana bandejada, acusada d'haver portat la guerra civil, identificada com la culpable del desastre que assolà el país en els anys 30.
Després de tants anys la mentida es va desfent, els estudis rigorosos demostren que aquell cop d'estat va tenir més d'aventura desemònica que d'alternativa a un sistema republicà en crisi, que les circumstàncies internacionals van afavorir el seu assentament (nazisme, feixisme). I la lògica pura demostra que ni el franquisme, ni la seva reforma posterior, han llevat legitimitat al sistema anterior, que han volgut anorrear. Així, sota la dubtosa democràcia espanyola actual, jeu l'únic sistema legítim, autènticament democràtic, que ha tingut l'Espanya procedent del segle XX: la Segona República.

dilluns, 6 de juliol del 2009

Un partit per a no manar

Si estem d'acord que solament un estat de dret pot substituir un altre estat de dret precedent, convindrem que l'actual estat espanyol no prové, precisament, d'un estat de dret previ, ans al contrari, deriva d'una dictadura militar. L'actual monarquia parlamentaria no té legitimitat perquè prové dels Principios Fundamentales del Movimiento, convenientment reformats entre 1976 i 1978, refrendats per consultes populars, però que NO SEGUIEN LA LEGITIMITAT DEMOCRÀTICA arrabassada al poble espanyol com a resultat de la guerra civil.
Caldria, doncs, establir un plebiscit que corregís aquesta anormalitat històrica en la qual es basa l'actual estat monàrquic espanyol. Cal reivindicar un plebiscit en què cada ciutadà pugui decidir la forma d'estat que prefereix (monarquia o república) i la mena d'integració (centralitzada, federal, confederal o independent) per als territoris que conformen l'estat.
Per aconseguir una solució democràtica a aquesta anormalitat que vivim, proposo la creació d'un partit que tingui com a objectiu principal la convocatòria d'aquest plebiscit, sense aspirar a governar, però sí a controlar l'acció dels partits governants per aconseguir la fita esmentada.

diumenge, 7 de juny del 2009

"Classe política" i llistes tancades

El concepte "classe política" és antitètic amb el de democràcia. No hi hauria d'haver una "classe política" diferenciada de la resta de ciutadans. No hi hauria d'haver una classe social dedicada als afers polítics, però a Espanya és així, i en el present aquest sistema no fa més que reafirmar-se i tancar-se. La participació en política a través dels partits és una mena d'organització de la política que reafirma el poder dels grups polítics i dels seus òrgans de poder. Els secretaris d'organització són els autèntics electors, els que posen a les persones en les llistes en funció de la seva fidelitat, dels seus gustos o d'altres criteris de valoració. L'elector no té la possibilitat de confeccionar la seva llista en funció dels seus propis criteris, i per tant perd capacitat d'elecció. Així, el sistema pateix una seriosa merma democràtica. El sistema espanyol de tria a través de llistes tancades és una aberració que solament coneixen altres països de "gran tradició democràtica" com Portugal, Romania, Bulgària o Turquia. La "classe política" que se'n deriva de tot això no és un grup de persones selectes, no és una tria dels millors, sinó la d'aquells que saben grimpar dins dels partits, i la dels que tenen bona vista per votar en els parlaments no segons els seus criteris, sinó allò que amb els dits ordena el líder del grup parlamentari. El que necessitem, avui més que mai, no són llistes, sinó llestos i llestes. Tothom hauria de poder fer política; s'han d'evitar els professionals de la política que es dediquen exclussivament a viure dels càrrecs públics. Cal que les millors persones de la societat puguin servir un temps com a polítics sense haver de dependre de les maquinàries partidistes.
Sobretot a nivell dels municipis petits el sistema de partits és absurd. Això solament es pot corregir mitjançant llistes obertes. Fa molts anys que es parla d'elaborar una llei electoral catalana, però als partits, monopolitzadors del poder, no sembla que els interessi democratitzar més el sistema. Catalunya, que ha perdut ja el lideratge econòmic dins l'Estat, també està perdent veu en la modernització i democratització de les institucions. La ressaca de la Transició ha deixat el país en mans del nou caciquisme partitocràtic.

dilluns, 18 de maig del 2009

La Constitució de la por

Avui dia els anomenats partits constitucionalistes, majoritaris entre els votants espanyols, es pengen aquesta etiqueta com si fos un talismà protector que els mena pel camí del bé. Ans al contrari, la reivindicació d'aquella Constitució és la garantia de que van errats, i si en el seu temps va servir per redreçar la política espanyola cap a una mena de democràcia no gaire democràtica -la partitocràcia- avui simbolitza la pervivència dels vicis que la van veure néixer.
L'orígen de la Constitució espanyola de 1978 va estar marcat per una sèrie d'irregularitats que la desautoritzen i que fan d'ella un instrument il·legítim que solament es manté per la voluntat dels partits majoritaris dins l'Estat, els quals basen la seva preponderància i el seu poder en aquesta carta magna. Veiem, doncs, quines irregularitats van marcar el seu neixament:
- A les eleccions de juny de 1977, que van donar lloc a les Corts redactores de la constitució, no van poder acudir els milers i milers d'exiliats espanyols que des del final de la guerra seguien residint a l'estranger.
- Seguia havent-hi centenars de presos polítics que tampoc van poder participar en el procés electoral perquè no se'ls va alliberar fins al mes d'octubre de 1977 (Llei d'Amnistía).
- No es va anunciar que el nou parlament tindria la missió d'elaborar una constitució, cosa que sempre es fa quan es tracta d'elaborar un text tan transcendental per a un país. Les Corts es van autoproclamar constituents, i això no es pot fer mai sense anunciar-ho abans de les eleccions.
- No es va legalitzar cap partit que es digués republicà entre les 108 formacions que van concórrer a les eleccions (el secretari general d'ERC, Heribert Barrera, va presentar-se per Esquerra Catalana, un partit "fantasma" que havia inscrit el PTE).
- Dels 248 senadors que s'havia de triar, 41 ho van ser per designació real, fet clarament antidemocràtic, malgrat que els escollits pel rei fossin personalitats de diversa procedència ideològica.
- La pressió dels militars va ser constant durant la redacció del text constitucional sobre el govern de Suárez per rebaixar les concessions autonòmiques i per incloure l'article 8 que, de fet, deixava i deixa a l'exèrcit la possibilitat d'intervenció en cas de perill de separació d'alguna regió.

Totes aquestes irregularitats fan de la Constitució del 78 un instrument que, si ha servit durant alguns anys per normalitzar la vida i les llibertats dels espanyols, avui dia ja ha complert la seva missió i és necessari millorar, sobre tot en dues direccions: la primera, que es permeti als espanyols per primera vegada en la seva història la tria, lliurement, entre monarquia i república, i la segona, que es desbloquegin els mecanismes antidemocràtics que impedeixen la celebració de referèndums i plebiscits per triar entre les formes de vinculació a l'Estat (autonomia, federalisme, confederació) o la desvinculació pacífica i progressiva, dins del marc d'integració europea. En lloc d'això, la tan tèrbola constitució -com hem demostrat- s'erigeix en repressora dels grups que no accepten imposicions arbitràries com la de condemnar les accions de lluita armada dels partidaris de la independència a Euskadi, deduïnt, irracionalment, que no condemnar significa recolzar aitals accions. Com si l'actitud dels constitucionalistes, que van emparar els franquistes reciclats en demòcrates, no signifiqués també l'acceptació dels seus crims, el principal declarar la guerra a la II República. I també el genocidi comès per la dictadura franquista contra tota l'oposició política i social al seu règim.

El PSOE, PP, PCE, etc. van ser culpables del perdó a la dictadura, i còmplices del seu regnat de terror. Que no vinguin ara a criminalitzar l'opció no condemnatòria dels que no volen prendre part en aquests judicis paral·lels, amb manipulació del poder judicial (Garzón i Grande Marlaska actúen parcialment). Cap constitució no pot arrabassar els drets polítics a unes persones que, acusades de "col·laboració amb banda armada", són sistemàticament alliberades perquè res les vincula als grups armats. El postfranquisme, armat amb una constitució feta en temps de por i de llibertats per estrenar, actúa de la mà dels dos grans partits espanyols per mantenir les darreres possessions imperials de Castella. Recordem que l'orígen d'Espanya és més aviat català (Ferran II i la noblesa catalanoaragonesa), i que aquest no es basava en la preponderància de cap nació sobre les altres, sinó en el pacte confederal.

dilluns, 4 de maig del 2009

Cap a un plebiscit per la República

La imposició franquista de la monarquia borbònica vigent a Espanya va ser assumida per la majoria de partits polítics a les eleccions de 1977 com a "mal menor", i per accelerar el final de la Dictadura. En aquell context la majoria de polítics i intel·lectuals van donar suport a la "criminalització" de la Segona República, identificant-la com la responsable de la guerra civil. Absurda idea que va fer fortuna, i que amagava l'autèntica responsabilitat del conflicte armat, que van provocar els generals colpistes de juliol de 1936.
Traïda pels sublevats, traïda després del franquisme pels partits de la Transició, la República espanyola ha de ser defensada per tot aquell que es reivindiqui demòcrata (o és que la monarquia és l'essència de la democràcia?). O, si de cas, cal establir un termini per tal que el poble espanyol, per primera vegada en la seva història, pugui pronunciar-se sobre aquesta qüestió. Cal promoure aquest plebiscit per veure si hem de seguir essent monarquia o si s'estableix la Tercera República, cosa que clouria amb honor la pàgina més negra de la nostra història recent: l'assassinat de la democràcia republicana i l'establiment de la modalitat espanyola de l'ignominiós feixisme

diumenge, 3 de maig del 2009

La República traïda

Yagüe, el 14 d’agost de 1936, quan acabava de prendre Badajoz:

"Terminados los combates, tras la victoria, arengará Yagüe a lo que queda de su tropa: «Legionarios: Merecéis el triunfo: porque frente a los que sólo saben odiar, vosotros sabéis amar y cantar y reír. Allá lejos está Madrid, legionarios, y allí llegaremos todos; porque, para guiar nuestros pasos en la lucha, resucitarán los que aquí cayeron luchando por España. Legionarios de la 16ª Compañía. ¡Qué pocos habéis quedado y qué orgulloso me siento de vosotros! Gritad conmigo: ¡Viva España! ¡Viva la República! ¡Viva el Ejército!

Nada más estallar el Alzamiento los generales sublevados crean un embrión de dirección militar para la guerra que se inicia. Nace la Junta Suprema Militar, que desaparecerá en poco tiempo, sin dejar apenas más que algunos manifiestos y proclamas. Bandos concluidos con un ¡Viva la República!, firmados por los generales Cabanellas, Queipo, Mola, Franco, Saliquet, Fanjul, Goded, etc."
Extret d’internet: Luís E. Togores: Millán Astray, legionario.

Els mateixos militars sublevats no tenien ni idea del sistema polític que volien instaurar, ni tan sols la bandera. Aixecats inicialment sota la mateixa bandera que els republicans demòcrates, no en van renunciar fins al mes d'agost en què els requetès (carlins) van pressionar per fer enarborar la bandera monàrquica, que poc a poc fou substituida per la republicana en els fronts de l'exèrcit sublevat nacionalista. Lentament, i a mesura que la Itàlia mussoliniana i l'Alemanya hitleriana consolidaven la seva relació amb el militars rebels espanyols, l'embrió d'Estat, il·legítim, que aixecaven els militars sublevats, prengué la fesomia d'un vague feixisme, controlat per les elits econòmiques agràries i industrials. Mai, però, lògicament, aquell Estat va ser legal, la "raó" li va venir de la força, però no del dret ni dels vots del poble. Ni aquell Estat va ser mai un Estat de Dret, ni es pot considerar el seu derivat monàrquic un Estat establert per la voluntat de poble, car l'establiment de l'Estat constitucional de 1978, sense ruptura, hereu de la il·legitimitat franquista, va patir moltes irregularitats que anirem explicant més endavant.

Seguidors

  © Blogger template 'Darken' by Ourblogtemplates.com 2008

Back to TOP