Dreta llei, encara som República

Hem de tenir present una cosa important respecte al nostre sistema polític. Avui, que tothom s'omple la boca de democràcia i d'imperi de la llei per denostar referèndums independentistes i per il·legalitzar partits molestos, cal considerar la naturalesa de l'actual monarquia parlamentaria espanyola.
És cert que aquest règim actual prové de la reforma del sistema franquista impulsada l'any 1976, i culminada amb la constitució de 1978, de quina legitimitat dubtem, com queda escrit un un altre article d'aquest bloc. És cert també que el franquisme MAI no va constituir un estat de dret, ans al contrari, havia acabat per les armes amb l'estat de dret i democràtic precedent: la Segona República espanyola. Solament el poble espanyol podia restablir la legitimitat de l'Estat, i triar-ne la forma i estructura. Però no es va permetre que s'instal·lés un debat sobre monarquia i república, es va fer votar la gent el 15-J del 77 i aquelles corts es van autoproclamar constituents, de forma arbitrària. Els franquistes d'UCD, AP, i els oportunistes del PSOE, PCE-PSUC i CiU van donar per bona l'herència de Franco i el monarca imposat per aquest. Aquella Transició que alguns titllen de modèlica no va ser més que una transacció de poder, un repartiment de cromos on el poble quedava convenientment marginat i l'opció republicana bandejada, acusada d'haver portat la guerra civil, identificada com la culpable del desastre que assolà el país en els anys 30.
Després de tants anys la mentida es va desfent, els estudis rigorosos demostren que aquell cop d'estat va tenir més d'aventura desemònica que d'alternativa a un sistema republicà en crisi, que les circumstàncies internacionals van afavorir el seu assentament (nazisme, feixisme). I la lògica pura demostra que ni el franquisme, ni la seva reforma posterior, han llevat legitimitat al sistema anterior, que han volgut anorrear. Així, sota la dubtosa democràcia espanyola actual, jeu l'únic sistema legítim, autènticament democràtic, que ha tingut l'Espanya procedent del segle XX: la Segona República.

Un partit per a no manar

Si estem d'acord que solament un estat de dret pot substituir un altre estat de dret precedent, convindrem que l'actual estat espanyol no prové, precisament, d'un estat de dret previ, ans al contrari, deriva d'una dictadura militar. L'actual monarquia parlamentaria no té legitimitat perquè prové dels Principios Fundamentales del Movimiento, convenientment reformats entre 1976 i 1978, refrendats per consultes populars, però que NO SEGUIEN LA LEGITIMITAT DEMOCRÀTICA arrabassada al poble espanyol com a resultat de la guerra civil.
Caldria, doncs, establir un plebiscit que corregís aquesta anormalitat històrica en la qual es basa l'actual estat monàrquic espanyol. Cal reivindicar un plebiscit en què cada ciutadà pugui decidir la forma d'estat que prefereix (monarquia o república) i la mena d'integració (centralitzada, federal, confederal o independent) per als territoris que conformen l'estat.
Per aconseguir una solució democràtica a aquesta anormalitat que vivim, proposo la creació d'un partit que tingui com a objectiu principal la convocatòria d'aquest plebiscit, sense aspirar a governar, però sí a controlar l'acció dels partits governants per aconseguir la fita esmentada.

Cap a un plebiscit per la República

La imposició franquista de la monarquia borbònica vigent a Espanya va ser assumida per la majoria de partits polítics a les eleccions de 1977 com a "mal menor", i per accelerar el final de la Dictadura. En aquell context la majoria de polítics i intel·lectuals van donar suport a la "criminalització" de la Segona República, identificant-la com la responsable de la guerra civil. Absurda idea que va fer fortuna, i que amagava l'autèntica responsabilitat del conflicte armat, que van provocar els generals colpistes de juliol de 1936.
Traïda pels sublevats, traïda després del franquisme pels partits de la Transició, la República espanyola ha de ser defensada per tot aquell que es reivindiqui demòcrata (o és que la monarquia és l'essència de la democràcia?). O, si de cas, cal establir un termini per tal que el poble espanyol, per primera vegada en la seva història, pugui pronunciar-se sobre aquesta qüestió. Cal promoure aquest plebiscit per veure si hem de seguir essent monarquia o si s'estableix la Tercera República, cosa que clouria amb honor la pàgina més negra de la nostra història recent: l'assassinat de la democràcia republicana i l'establiment de la modalitat espanyola de l'ignominiós feixisme

La República traïda

Yagüe, el 14 d’agost de 1936, quan acabava de prendre Badajoz:

"Terminados los combates, tras la victoria, arengará Yagüe a lo que queda de su tropa: «Legionarios: Merecéis el triunfo: porque frente a los que sólo saben odiar, vosotros sabéis amar y cantar y reír. Allá lejos está Madrid, legionarios, y allí llegaremos todos; porque, para guiar nuestros pasos en la lucha, resucitarán los que aquí cayeron luchando por España. Legionarios de la 16ª Compañía. ¡Qué pocos habéis quedado y qué orgulloso me siento de vosotros! Gritad conmigo: ¡Viva España! ¡Viva la República! ¡Viva el Ejército!

Nada más estallar el Alzamiento los generales sublevados crean un embrión de dirección militar para la guerra que se inicia. Nace la Junta Suprema Militar, que desaparecerá en poco tiempo, sin dejar apenas más que algunos manifiestos y proclamas. Bandos concluidos con un ¡Viva la República!, firmados por los generales Cabanellas, Queipo, Mola, Franco, Saliquet, Fanjul, Goded, etc."
Extret d’internet: Luís E. Togores: Millán Astray, legionario.

Els mateixos militars sublevats no tenien ni idea del sistema polític que volien instaurar, ni tan sols la bandera. Aixecats inicialment sota la mateixa bandera que els republicans demòcrates, no en van renunciar fins al mes d'agost en què els requetès (carlins) van pressionar per fer enarborar la bandera monàrquica, que poc a poc fou substituida per la republicana en els fronts de l'exèrcit sublevat nacionalista. Lentament, i a mesura que la Itàlia mussoliniana i l'Alemanya hitleriana consolidaven la seva relació amb el militars rebels espanyols, l'embrió d'Estat, il·legítim, que aixecaven els militars sublevats, prengué la fesomia d'un vague feixisme, controlat per les elits econòmiques agràries i industrials. Mai, però, lògicament, aquell Estat va ser legal, la "raó" li va venir de la força, però no del dret ni dels vots del poble. Ni aquell Estat va ser mai un Estat de Dret, ni es pot considerar el seu derivat monàrquic un Estat establert per la voluntat de poble, car l'establiment de l'Estat constitucional de 1978, sense ruptura, hereu de la il·legitimitat franquista, va patir moltes irregularitats que anirem explicant més endavant.