La Constitució de la por

Avui dia els anomenats partits constitucionalistes, majoritaris entre els votants espanyols, es pengen aquesta etiqueta com si fos un talismà protector que els mena pel camí del bé. Ans al contrari, la reivindicació d'aquella Constitució és la garantia de que van errats, i si en el seu temps va servir per redreçar la política espanyola cap a una mena de democràcia no gaire democràtica -la partitocràcia- avui simbolitza la pervivència dels vicis que la van veure néixer.
L'orígen de la Constitució espanyola de 1978 va estar marcat per una sèrie d'irregularitats que la desautoritzen i que fan d'ella un instrument il·legítim que solament es manté per la voluntat dels partits majoritaris dins l'Estat, els quals basen la seva preponderància i el seu poder en aquesta carta magna. Veiem, doncs, quines irregularitats van marcar el seu neixament:
- A les eleccions de juny de 1977, que van donar lloc a les Corts redactores de la constitució, no van poder acudir els milers i milers d'exiliats espanyols que des del final de la guerra seguien residint a l'estranger.
- Seguia havent-hi centenars de presos polítics que tampoc van poder participar en el procés electoral perquè no se'ls va alliberar fins al mes d'octubre de 1977 (Llei d'Amnistía).
- No es va anunciar que el nou parlament tindria la missió d'elaborar una constitució, cosa que sempre es fa quan es tracta d'elaborar un text tan transcendental per a un país. Les Corts es van autoproclamar constituents, i això no es pot fer mai sense anunciar-ho abans de les eleccions.
- No es va legalitzar cap partit que es digués republicà entre les 108 formacions que van concórrer a les eleccions (el secretari general d'ERC, Heribert Barrera, va presentar-se per Esquerra Catalana, un partit "fantasma" que havia inscrit el PTE).
- Dels 248 senadors que s'havia de triar, 41 ho van ser per designació real, fet clarament antidemocràtic, malgrat que els escollits pel rei fossin personalitats de diversa procedència ideològica.
- La pressió dels militars va ser constant durant la redacció del text constitucional sobre el govern de Suárez per rebaixar les concessions autonòmiques i per incloure l'article 8 que, de fet, deixava i deixa a l'exèrcit la possibilitat d'intervenció en cas de perill de separació d'alguna regió.

Totes aquestes irregularitats fan de la Constitució del 78 un instrument que, si ha servit durant alguns anys per normalitzar la vida i les llibertats dels espanyols, avui dia ja ha complert la seva missió i és necessari millorar, sobre tot en dues direccions: la primera, que es permeti als espanyols per primera vegada en la seva història la tria, lliurement, entre monarquia i república, i la segona, que es desbloquegin els mecanismes antidemocràtics que impedeixen la celebració de referèndums i plebiscits per triar entre les formes de vinculació a l'Estat (autonomia, federalisme, confederació) o la desvinculació pacífica i progressiva, dins del marc d'integració europea. En lloc d'això, la tan tèrbola constitució -com hem demostrat- s'erigeix en repressora dels grups que no accepten imposicions arbitràries com la de condemnar les accions de lluita armada dels partidaris de la independència a Euskadi, deduïnt, irracionalment, que no condemnar significa recolzar aitals accions. Com si l'actitud dels constitucionalistes, que van emparar els franquistes reciclats en demòcrates, no signifiqués també l'acceptació dels seus crims, el principal declarar la guerra a la II República. I també el genocidi comès per la dictadura franquista contra tota l'oposició política i social al seu règim.

El PSOE, PP, PCE, etc. van ser culpables del perdó a la dictadura, i còmplices del seu regnat de terror. Que no vinguin ara a criminalitzar l'opció no condemnatòria dels que no volen prendre part en aquests judicis paral·lels, amb manipulació del poder judicial (Garzón i Grande Marlaska actúen parcialment). Cap constitució no pot arrabassar els drets polítics a unes persones que, acusades de "col·laboració amb banda armada", són sistemàticament alliberades perquè res les vincula als grups armats. El postfranquisme, armat amb una constitució feta en temps de por i de llibertats per estrenar, actúa de la mà dels dos grans partits espanyols per mantenir les darreres possessions imperials de Castella. Recordem que l'orígen d'Espanya és més aviat català (Ferran II i la noblesa catalanoaragonesa), i que aquest no es basava en la preponderància de cap nació sobre les altres, sinó en el pacte confederal.